Christmas is coming...

Ja vaig dir que després de Halloween el Nadal s‘acostava i aquests últims dies més que mai ho he pogut comprovar. No és que ja estigui tot decorat i que com a banda sonora només sonin les nadales però els carrers es comencen a il·luminar amb mil i una llumetes i l’ambient festiu ja es comença a respirar. Aquest cap de setmana, per exemple, vaig tornar a passar pel Rockefeller Center i la plaça ja tenia fileres infinites de bombetes nadalenques penjades a les faroles. O el Bryant Park, just al costat de la NY Public Library, on també acabaven d’instal·lar la pista de gel i algunes paradetes a l’estil del mercat de Santa Llúcia de Barcelona.  

Rockefeller Center

Bryant Park

Però el més clar de tot, la millor senyal nadalenca de totes totes, ha estat la neu d’aquest matí. No ha nevat per deixar els carrers blancs però sabeu quan a Barcelona cauen petites borles de neu i tothom a classe o a la feina s’acosta a la finestra per veure-ho? Doncs aquesta matinada ha estat a lo bèstia. Portava paraigües i botes però el bolso m’ha quedat dàlmata, mig blanc de neu i mig negre, el color del bolso per qui no ho entengui... No duia la càmera i amb el mòbil no es veia res (ja veieu que la neu no era prou grossa...) però nevar a nevat, almenys una miqueta...! I em fa vergonya dir-ho però m’he emocionat molt! Que a 12 de novembre vegi una cosa així és senyal, una bona senyal, de que no sóc a casa! I es que per moments, m’adono que no sóc a casa però és bo, perquè només és per moments, aquí m’hi sento molt bé. Alguns em veu dir que tindria temps de conèixer-me més a mi mateixa, però la veritat és que ja coneixia el meu jo de quan estic sola. Jo crec que estic reconfirmant qui sóc, alhora que estic tenint temps per reflexionar i per canviar. Des d’aquí és com si pogués veure-ho tot, veure-us a tots des de fora i amb una nova perspectiva. Tinc temps per veure les coses que vull canviar, les que no, per fer plans sobre les noves coses que vull fer, les que no vull continuar fent, tot.

I alguns pensareu, però si només portes un mes i poc, jo també he estat aquest temps fora de casa i no és per tant. I això és el que jo pensava abans de vindre, però des d’aquí tot canvia. No sóc a un nou pis o al poble del costat. És el fet de ser tant lluny, amb aquests plans de futur i d’aquesta forma el que ho canvia tot. Em prenc les coses d’una altra manera, més en serio i profundament perquè l’experiència és diferent a totes les que fins ara havia viscut i una part important del camí. Us animo a tots a fer, almenys una vegada a la vida, alguna bogeria. Jo ja en tinc moltes en ment... (no mama, tranquil·la que no em faré nòmada, però si que vull viure a tope, i qui no?!).

Ara a esperar amb candeletes que faci una forta nevada encara que sé que si neva molt al cap de tres dies me’n cansaré (neu, aigua, fred, bufanda, guants,... ESTRÈS!). I mentre espero, us penjo algunes fotos de la Big Apple de nit i de la New York Marathon que es va celebrar el 3 de Novembre, un esdeveniment molt esportiu però ple d'emoció per l'esforç i el coratge dels corredor (ara que m'estic aficionant a córrer entenc la dificultat de completar una marató com aquesta).

La distància que els corredors corren és de 26 milles, uns 42 kilòmetres.

(dues catalanes a tota màquina!)

(la cursa acaba a Central Park)

FINS AVIAT!!  SEE YOU SOON!