Ja vaig dir que
després de Halloween el Nadal s‘acostava i aquests últims dies més que mai ho
he pogut comprovar. No és que ja estigui tot decorat i que com a banda sonora
només sonin les nadales però els carrers es comencen a il·luminar amb mil i una
llumetes i l’ambient festiu ja es comença a respirar. Aquest cap de setmana,
per exemple, vaig tornar a passar pel Rockefeller Center i la plaça ja tenia
fileres infinites de bombetes nadalenques penjades a les faroles. O el Bryant
Park, just al costat de la NY Public Library, on també acabaven
d’instal·lar la pista de gel i algunes paradetes a l’estil del mercat de Santa
Llúcia de Barcelona.
Rockefeller Center
Bryant Park
Però el més clar de
tot, la millor senyal nadalenca de totes totes, ha estat la neu d’aquest matí.
No ha nevat per deixar els carrers blancs però sabeu quan a Barcelona cauen
petites borles de neu i tothom a classe o a la feina s’acosta a la finestra per
veure-ho? Doncs aquesta matinada ha estat a lo bèstia. Portava paraigües i
botes però el bolso m’ha quedat dàlmata, mig blanc de neu i mig negre, el color del bolso per qui no ho entengui... No duia la
càmera i amb el mòbil no es veia res (ja veieu que la neu no era prou
grossa...) però nevar a nevat, almenys una miqueta...! I em fa vergonya dir-ho però m’he emocionat molt! Que a 12 de novembre vegi una cosa així és senyal, una bona
senyal, de que no sóc a casa! I es que per moments, m’adono que no sóc a casa però és bo, perquè només és per moments, aquí m’hi sento molt bé. Alguns em veu dir que tindria temps de conèixer-me més
a mi mateixa, però la veritat és que ja coneixia el meu jo de quan estic sola. Jo
crec que estic reconfirmant qui sóc, alhora que estic tenint temps per
reflexionar i per canviar. Des d’aquí és com si pogués veure-ho tot, veure-us a
tots des de fora i amb una nova perspectiva. Tinc temps per veure les coses que
vull canviar, les que no, per fer plans sobre les noves coses que vull fer,
les que no vull continuar fent, tot.
I alguns pensareu,
però si només portes un mes i poc, jo també he estat aquest temps fora de casa
i no és per tant. I això és el que jo pensava abans de vindre, però des d’aquí
tot canvia. No sóc a un nou pis o al poble del costat. És el fet de ser tant
lluny, amb aquests plans de futur i d’aquesta forma el que ho canvia tot. Em
prenc les coses d’una altra manera, més en serio i profundament perquè l’experiència és diferent a totes les que
fins ara havia viscut i una part important del camí. Us animo a tots a fer, almenys una vegada a la
vida, alguna bogeria. Jo ja en tinc moltes en ment... (no mama, tranquil·la que
no em faré nòmada, però si que vull viure a tope, i qui no?!).
Ara a esperar amb
candeletes que faci una forta nevada encara que sé que si neva molt al cap de
tres dies me’n cansaré (neu, aigua, fred, bufanda, guants,... ESTRÈS!). I mentre espero, us penjo algunes fotos de la Big Apple de nit i de la New York Marathon que es va celebrar el 3 de Novembre, un esdeveniment molt esportiu però ple d'emoció per l'esforç i el coratge dels corredor (ara que m'estic aficionant a córrer entenc la dificultat de completar una marató com aquesta).
La distància que els corredors corren és de 26 milles, uns 42 kilòmetres.
(dues catalanes a tota màquina!)
(la cursa acaba a Central Park)
FINS AVIAT!! SEE YOU SOON!
